Paulino Alcántara, el Romperredes

Inauguro una secció per biografiar somerament personatges que ocupen un lloc privilegiat al meu imaginari heroic. Començaré per un dels mites, ara abstant oblidat, de la història del Barça. L'heroi d'una època màgica, quan el futbol tenia pocs anys de vida i el Barça recorria els seus primers anys triomfals:

Paulino ALCÁNTARA Riestrá, el Romperredes
(Iloilo, Filipines), 7-X-1896 – Barcelona, 13-II-1964)

Fou un davanter amb una extraordinària capacitat golejadora, caracteritzat per un físic desairós i un mocador blanc que sempre li penjava dels pantalons. Destacava sobretot per un xut potentíssim que li va merèixer el popular sobrenom de Romperredes. De gran popularitat i ressò mediàtic, fou una de les primeres estrelles del Barça. Juntament amb altres companys il·lustres com Samitier, Zamora o Sagi-Barba va assentar les bases de l’edat daurada dels anys vint, la primera gran època de la història del Barça. Amb 357 gols en 357 partits és encara avui el màxim golejador de la història del club. L’apel·latiu Romperredes va néixer en un amistós entre França i Espanya, disputat el 30 d’abril de 1922 a l’estadi de Bouscat (Bordeus), en el qual un dels seus xuts va travessar la xarxa de la porteria rival amb gran potència, marcant un gol memorable. Segons explica Ricardo Zamora a les seves memòries, el porter francès ni tan sols va veure passar la pilota.

Paulino Alcántara nasqué el 1896 a la llavors colònia de Filipines, fill d’un militar espanyol que hi estava destinat i una mare filipina. Es formà a Barcelona, on de ben jove demostrà la seva passió pel futbol a les files del FC Galeno. La seva qualitat no passà desapercebuda i Joan Gamper el fitxà pel Barça, equip amb el qual debutà el 25 de febrer de 1912 en un partit del Campionat de Catalunya contra el Català SC. L’equip guanyà per 9-0 i Paulino Alcántara marcà els tres primers gols del partit. Amb 15 anys, 4 mesos i 18 dies és encara el jugador més jove de la història del Barça en debutar i marcar. A més, fou el primer jugador asiàtic que jugà en un club europeu.

El 1916 els pares de Paulino Alcántara van tornar a Filipines i van endur-se el seu fill amb ells. Allà, el Romperredes prosseguí els estudis de medicina que havia iniciat a Barcelona mentre jugava a les files del Bohemians de Manila. Durant la seva breu estada a Filipines participà sota la bandera d’aquell país als Jocs de l’Extrem Orient de 1917 a Tokio, tant a la categoria de futbol, on participà decisivament en una golejada de 15-2 contra el Japó, com a la de tennis taula. Mentrestant, el Barça trobava a faltar el talent de l’hispano-filipí i el club demanà en va als seus pares que el deixessin tornar. El propi jugador va pressionar-los per tornar a Barcelona i sembla ser que, contraient la malària el 1917, es negà a sotmetre’s al tractament mèdic mentre no el deixessin marxar. Finalment el jugador tornà a Barcelona aquell mateix any i es reincorporà a les files del Barça.

Un cop reincorporat a l’equip el nou entrenador i excompany d’Alcàntara, Jack Greenwell, el féu jugà de defensa, fet que motivà grans protestes de l’afició fins que fou retornat a la davantera. Al llarg dels anys vint, i juntament amb il·lustres companys com Samitier, Zamora, Piera i Sagi-Barba, Paulino Alcántara protagonitzà l’edat d’or del club, dominant amb fermesa el panorama futbolístic català i espanyol. L’aportació del Romperredes fou fonamental, anotant un total de 357 gols en 357 partits com a blaugrana entre 1912 i 1927, establint el rècord golejador encara vigent de la història del club. La seva fantàstica trajectòria el portà a escriure unes memòries de la seva carrera el 1924 (el primer jugador blaugrana en fer-ho). L'anecdotari del jugador també destaca que fou el primer blaugrana en marcar un gol a l'estadi de Les Corts, per bé que l'honor del primer gol del Barça en aquell escenari ja desaparegut fou un jugador rival, que es marcà en la pròpia meta.

En l’àmbit internacional fou seleccionat per integrar l’equip espanyol als Jocs Olímpics de 1920, però declinà la invitació per poder fer els exàmens finals de medicina. Debutà amb la selecció espanyola el 7 d’octubre de 1921, marcant els dos gols de l’equip en la seva victòria sobre Bèlgica. En total, va jugar per Espanya en 5 ocasions entre 1921 i 1923 (marcant 6 gols). A més de la filipina i l’espanyola, Paulino Alcántara també defensà els colors de la selecció catalana, amb la que va disputar 6 partits entre 1915 i 1924, marcant 4 gols.

L’any 1927, un any abans de la primera edició de la Lliga Espanyola, Paulino Alcántara penjà les botes amb 31 anys per exercir la medicina. El 5 de juliol d’aquell mateix any fou homenatjat en un partit entre el Barça i la selecció espanyola. Posteriorment fou directiu del Barça entre 1931 i 1934, i l’any 1951 fou nomenat seleccionador d’Espanya juntament amb Félix Quesada i Luís Iceta, durant només tres partits. Definitivament retirat del món del futbol, exercí de metge fins el 1964, quan morí a l’edat de 68 anys.

Trajectòria
FC Barcelona (1912-1916) Bohemians de Manila (1916-1917) FC Barcelona (1917-1927)

Palmarès amb el Barça
5 Copes d’Espanya (1913, 1920, 1922, 1925 i 1926) 10 Campionats de Catalunya (1913, 1916, 1919, 1920, 1921, 1922, 1924, 1925, 1926, 1927)