dilluns, 20 d’agost del 2007

El cànon literari i un Frankfurt

Fa pocs anys, i encara cueja, es va produir principalment als Estats Units un debat intens en l'àmbit acadèmic sobre el cànon literari (hi ha una excel·lent edició en castellà dels articles més destacats que va suscitar aquest debat, oportunament contextualitzats, a càrrec d'Enric Sullà). La discussió, no cal dir-ho, va saltar aviat a al resta de l'àmbit occidental, si bé amb menys força.

El fons de la qüestió radicava en el fet que des de determinats sectors es criticava el poc representatius de les societats actuals que esdevenien els cànons literaris més tradicionals. Les crítiques arribaven des del feminisme, els moviments socials, la comunitat negra nord-americana i d'altres àmbits representatius de sectors socials i culturals minoritaris i/o minoritzats. Sintetitzant la qüestió, per altra banda prou complexa, es considerava que els criteris de qualitat estètica emprats pels crítics conservadors a l'hora d'elaborar els llistats canònics d'obres literàries per a l'ensenyament excloïen sistemàticament dels cànons literaris (és a dir, els llistast d'obre si autors dels quals l'administració en promou l'estudi a l'ensenyament) als autors i les obres representatius dels sectors socioculturals abans esmentats, definibles conjuntament per ser poc afins als interessos del poder.

I és que una de les conclusions que aporta E. Sullà i els debatents més esquerrans de la discussió és que els cànons literaris esdevenen instruments que empra el poder per transmetre un determinat sistema de valors únic que es considera propi d'una determinada nació, alientant tots els altres que hi dissenteixen o simplement són diferents. La crítica al cànon tradicional, doncs, busca l'elaboració de cànons literaris (extenge'm-ho als referents culturals en general) que esdevinguin plenament representatius de l'heterogeneïtat de les societats contemporànies actuals, desvinculats dels interessos homogeneïtzadors de la concepció tradicional del poder públic.

A part de recomanar el llibre citat, les reflexions del qual són molt més àmplies i interessants que aquest esbóç que en presento, vull extendre la qúestió que tracta a un debat molt més general, al fet que la tria i promoció d'uns determinats referents culturals (enlloc d'uns altres, s'entén) per part dels poders que dominen l'esfera pública, sigui un mecanisme fonamental d'encarrilament de mentalitats, o, més simplement, de manipulació de la societat. Tingue'm-ho ben present quan des de dalt se'ns vengui la cultura, i tingue'm-ho també present quan debatim sobre una Fira de Frankfurt on resulti convidada la cultura catalana i, des de sectors ben diversos, el fet de concretar el tipus i la llista d'autors convidats (i no només per qüetsions lingüístiques) esdevingui un cavall de batalla cabdal. Rarament la literartura rep tanta atenció per part dels magnats oi? sospitós, terriblement sospitós.

La cultura és un manifest que procedeix directament de la societat que la genera, i l'elaboració d'una determinada sel·lecció d'autors o obres implica una temptadora oportunitat d'instrumentalitzar la cultura en benefici d'uns determinats interessos de poder. No té perquè ser així, i aquí està el tema, perquè les coses es poden fer honestament o no, i malauradament ja sabem cap a on carreguen normalment.

_________________________
* E. SULLÀ (ed.), El canon literario, Madrid, 1998.
- Una altra ressenya sobre l'obra.