divendres, 23 de maig de 2008

MANCHESTER-CHELSEA (FINAL DE LA CHAMPIONS): EL XOU DE CRISTIANO


Em deia a mi mateix que era neutral. De fet hauria d’haver anat amb el Manchester, el seu estil més creatiu i ofensiu m’agrada més que la màquina sense cor que intenta encarnar el Chelsea. Rooney és una de les meves debilitats absolutes, com Giggs, Scholes o, cada cop més, Tévez, i fins i tot he trobat certa simpatia pel canadenc Hargreaves i la seva difícil relació amb el públic anglès. El cert però, és que sense voler admetre-ho, anava amb el Chelsea pràcticament des del principi i descaradament al final. Potser hi ha influït la obsessió de Ferguson per minar el protagonisme de Rooney cada dos per tres, o el fet que Scholes i Giggs siguin els vestigis d’una gran generació que ja desapareix en favor d’una de nova força menys entranyable d’Andersons i Nanis. Sent honestos, segur hi té una mica a veure que els diables rojos deixessin fora de la final al Barça, però tampoc massa. La clau del meu suport clandestí al Chelsea és portuguesa, juga a l’esquerra i té cara d’hòsties: Cristiano Ronaldo fa ràbia. Molta ràbia. I una cosa pitjor, a sobre de fer ràbia no és tant gran com el pinten. I per bé o per mal, aquest Manchester és el de Criustiano Ronaldo perquè volen que sigui així, encara que a la plantilla hi hagi altres grans valors als que encomanar-se. Ahir el de les Madeira va fer unes quantes bones jugades durant els minuts més calents del Manchester a la primera part i va marcar en una gran rematada de cap el gol del seu equip i d’allà fins al final alguna guspira més, molts minuts a la lluna i quan van arribar els penals va començar el seu xou particular. Hi ha coses que no es poden negar, té un u contra u brutal, un llançament a porteria terrorífic, tècnicament és molt bo, té condicions atlètiques, i de moment segueix ocupant prou bé la banda sense que els deliris d’anar pel mig l’ofusquin (però temps al temps), fins i tot sap jugar a gran velocitat quan està una mica centrat. També té un elevadíssim concepte de si mateix, una valoració comparable a la que en té bona part de l’univers, gentilesa de la inefable maquinària propagandística del Manchester, que fabrica cracks mediàtics com qui fa llonganisses. A partir d’aquí cal valorar fins a quin punt aquest nano treu partit de les seves qualitats (des del meu punt de vista, massa sovint poc) i fins a quin punt està més pendent de la seva gloriosa singularitat. Arribats a la ruleta russa que va decidir la final va fallar el penal, com va fallar-lo contra el Barça a la ronda anterior, per estar més pendent de que la seva panenkada davant del grandíssim Cech quedés bé que de clavar-lo a dins, i partir d’aquí, com que ja no rascaria més la bola, va anar flirtejant amb la càmera tant com va poder, fent el numeret en solitari mentre tots els companys feien pinya, taquicàrdics esperant l’error blue que esmenés l’ensopegada de la seva estrelleta. Ben diferent va ser l’error de Terry, un futbolista tot entrega que va mirar de llançar bé el penal i que va enganyar perfectament a Van der Sar, però que en el moment clau va relliscar amb la gespa mullada. Aquí es van acabar les opcions del Chelsea, sota l’expressió no per neguitosa menys graciosa d’Abràmovitx des de la llotja, que malgrat el major domini vermell a la primera part havia passat per sobre del rival durant la resta del partit, mostrant-se a més molt més contundent en els seves ocasions i amb un premi escàs en el solitari gol de Lampard. Es diu que molt sovint els penals premien a l’equip que menys ha merescut la victòria, i fins el darrer llançament, el de Terry, semblava que la cosa no aniria per aquí, però la seva relliscada va esgotar la clemència de la ruleta russa del futbol. Anelka, un futbolista renascut que ha cristianoronaldejat força al llarg de la seva carrera va convertir en heroi de la final al porter holandès del Manchester, que abans d’ahir va aconseguir d’aquesta manera el seu tercer màxim triomf continental sense mostrar-se clarament superior a cap dels rivals importants que ha hagut d’enfrontar i entronant un jugador, Cristiano Ronaldo, que potser acabarà demostrant que no ho mereix. Encara que sigui per Rooney, Scholes, Giggs, Tévez, Hargreaves... i per què no, Piqué (el primer català que guanya la Champions sense el Barça), salut al campió!




EL PARTIT

Manchester: Van der Sar; Evra, Vidic, Ferdinand i Brown (Anderson); Hargreaves, Carrick, Scholes (Giggs) i Cristiano Ronaldo; Tévez i Rooney (Nani). Entrenador: Alex Ferguson. Chelsea: Cech; Essien, Carvalho, Terry i Ashley Cole; Lampard, Makelele (Belletti) i Ballack; Malouda (Kalou), Drogba i Joe Cole (Anelka). Entrenador: Avram Grant. Gols: Cristiano Ronaldo, 1-0 (26’), Lampard, 1-1 (45’).