MANCHESTER-CHELSEA (FINAL DE LA CHAMPIONS): EL XOU DE CRISTIANO

Em deia a mi mateix que era neutral. De fet hauria d’haver anat amb el Manchester, el seu estil més creatiu i ofensiu m’agrada més que la màquina sense cor que intenta encarnar el Chelsea. Rooney és una de les meves debilitats absolutes, com Giggs, Scholes o, cada cop més, Tévez, i fins i tot he trobat certa simpatia pel canadenc Hargreaves i la seva difícil relació amb el públic anglès. El cert però, és que sense voler admetre-ho, anava amb el Chelsea pràcticament des del principi i descaradament al final. Potser hi ha influït la obsessió de Ferguson per minar el protagonisme de Rooney cada dos per tres, o el fet que Scholes i Giggs siguin els vestigis d’una gran generació que ja desapareix en favor d’una de nova força menys entranyable d’Andersons i Nanis. Sent honestos, segur hi té una mica a veure que els diables rojos deixessin fora de la final al Barça, però tampoc massa. La clau del meu suport clandestí al Chelsea és portuguesa, juga a l’esquerra i té cara d’hòsties: Cristiano Ronaldo fa ràbia. Molta ràbia. I una cosa pitjor, a sobre de fer ràbia no és tant gran com el pinten. I per bé o per mal, aquest Manchester és el de Criustiano Ronaldo perquè volen que sigui així, encara que a la plantilla hi hagi altres grans valors als que encomanar-se. Ahir el de les Madeira va fer unes quantes bones jugades durant els minuts més calents del Manchester a la primera part i va marcar en una gran rematada de cap el gol del seu equip i d’allà fins al final alguna guspira més, molts minuts a la lluna i quan van arribar els penals va començar el seu xou particular. Hi ha coses que no es poden negar, té un u contra u brutal, un llançament a porteria terrorífic, tècnicament és molt bo, té condicions atlètiques, i de moment segueix ocupant prou bé la banda sense que els deliris d’anar pel mig l’ofusquin (però temps al temps), fins i tot sap jugar a gran velocitat quan està una mica centrat. També té un elevadíssim concepte de si mateix, una valoració comparable a la que en té bona part de l’univers, gentilesa de la inefable maquinària propagandística del Manchester, que fabrica cracks mediàtics com qui fa llonganisses. A partir d’aquí cal valorar fins a quin punt aquest nano treu partit de les seves qualitats (des del meu punt de vista, massa sovint poc) i fins a quin punt està més pendent de la seva gloriosa singularitat. Arribats a la ruleta russa que va decidir la final va fallar el penal, com va fallar-lo contra el Barça a la ronda anterior, per estar més pendent de que la seva panenkada davant del grandíssim Cech quedés bé que de clavar-lo a dins, i partir d’aquí, com que ja no rascaria més la bola, va anar flirtejant amb la càmera tant com va poder, fent el numeret en solitari mentre tots els companys feien pinya, taquicàrdics esperant l’error blue que esmenés l’ensopegada de la seva estrelleta. Ben diferent va ser l’error de Terry, un futbolista tot entrega que va mirar de llançar bé el penal i que va enganyar perfectament a Van der Sar, però que en el moment clau va relliscar amb la gespa mullada. Aquí es van acabar les opcions del Chelsea, sota l’expressió no per neguitosa menys graciosa d’Abràmovitx des de la llotja, que malgrat el major domini vermell a la primera part havia passat per sobre del rival durant la resta del partit, mostrant-se a més molt més contundent en els seves ocasions i amb un premi escàs en el solitari gol de Lampard. Es diu que molt sovint els penals premien a l’equip que menys ha merescut la victòria, i fins el darrer llançament, el de Terry, semblava que la cosa no aniria per aquí, però la seva relliscada va esgotar la clemència de la ruleta russa del futbol. Anelka, un futbolista renascut que ha cristianoronaldejat força al llarg de la seva carrera va convertir en heroi de la final al porter holandès del Manchester, que abans d’ahir va aconseguir d’aquesta manera el seu tercer màxim triomf continental sense mostrar-se clarament superior a cap dels rivals importants que ha hagut d’enfrontar i entronant un jugador, Cristiano Ronaldo, que potser acabarà demostrant que no ho mereix. Encara que sigui per Rooney, Scholes, Giggs, Tévez, Hargreaves... i per què no, Piqué (el primer català que guanya la Champions sense el Barça), salut al campió!

EL PARTIT

Manchester: Van der Sar; Evra, Vidic, Ferdinand i Brown (Anderson); Hargreaves, Carrick, Scholes (Giggs) i Cristiano Ronaldo; Tévez i Rooney (Nani). Entrenador: Alex Ferguson. Chelsea: Cech; Essien, Carvalho, Terry i Ashley Cole; Lampard, Makelele (Belletti) i Ballack; Malouda (Kalou), Drogba i Joe Cole (Anelka). Entrenador: Avram Grant. Gols: Cristiano Ronaldo, 1-0 (26’), Lampard, 1-1 (45’).

Adéus Mourinho

Año del Señor de 2007, 20 de septiembre, falta un cuarto de hora para que toquen las 12 en la patria de la Reina Victoria, Margareth Tatcher y los Beattles. Un hombre, el hombre, dentro de un impermeable, abandona las oficinas del Chelsea para no volver. Vaya, sí que volverá imagino, para recoger la caja con la grapadora, los clips, las fotos del perro y todo eso que uno recoge cuando deja el trabajo. Pero el caso es que no volverá más a trabajar allí.

Sí señoras y señores, se trata de JOSÉ Santos MOURINHO Félix, el entrenador portugués que ha revolucionado el fútbol moderno, el hombre que ha cambiado un deporte para no volver a ser el mismo... bueno, eso es lo que le gustaría a él que dijéramos, eso a no ser que su chulería tenga más de fachada que de real, que eso es difícil de saber. El caso es que a Mourinho le han hechado del Chelsea de Abramovich poniendo fin a una vinculación que sin duda ha marcado el fútbol de los últimos años.

El traductor

La sonora etapa que ahora culmina ha empantanado los orígenes de este curioso personaje. Hijo de entrenador, siempre le tiraron los banquillos. Jugador de ciertas limitaciones técnicas y poco fondo mourinho no consiguió triumfar sobre el césped, donde no pasó de algunas tímidas intervenciones en la competición portuguesa que se zanjaron pronto con una lesión que le mandó al banquillo. Desde entonces se dedició a las más variopintas tareas técnicas, ejerciendo de ayudante de su padre y otros cargos segundones en el cuadro técnico de clubes modestos como el Estrelha Amadora o el Vitoria Setúbal. Mourinho se preparó a conciencia para estas labores., pues más allá de las lecciones que le daría su padre se formó ámpliamente en el campo de la preparación física y la táctica futbolística.
Su estatus no mejoró mucho, pero si su contexto, cuando se convirtió en asistente del veterano entrenador Bobby Robson, pasando por los banquillos del Sporting de Lisboa y el Porto hasta reclar en el Barcelona. Sus tareas al lado del entrenador británico se hacían ver básicamente cuando se dedicaba a traducir el escaso don de lenguas del jefe, por lo que se ganó el apodo de traductor, apelativo significativo sobre su papel en el equipo del sir. Esta situación mejoró cuando Robson se marchó del Barça pero Mourinho se quedó, convirtiéndose en asistente del nuevo técnico, el inefable Louis Van Gaal. Curiosamente, Mourinho fue una de las (escasas) partes implicadas beneficidas de la llegada del holandés al club blaugrana, pues Van Gaal cedió bastante protagonismo al portugués en las tareas técnicas del equipo, permitiéndole incluso dirigir el equipo en solitario en varias ocasiones.

Al césar lo que es del césar

Así pues, tras muchos años de estar en la sombra coniguiendo escaso reconocimiento pero quizá aprendiendo mucho, en el Barcelona consiguió cierta relevancia y así le llegó la oportunidad dorada que esperaba. En poco más de un año frenético Mourinho se convirtió en entrenador del Benfica, de donde se marchó al no asegurarle el presidente la continuidad, pasando rápidamente al Uniao Leiria, más modesto, con el que consiguió la mejor clasificación de la historia del club, terminando la liga en 5ª posición.
Tras esta excelente campaña Mourinho se convirtió en el nuevo entrenador del Porto, donde se inicia el tramo más conocido de su carrera. En el club portugués Mourinho construyó lo que sería el modelo de su fútbol ideal, un equipo rocoso, físicamente imponente, de grandiosa disciplina táctica, mecánicamente efectivo en la defensa y en la presión y con destellos de calidad, y sobretodo una gran efectividad arriba. Mourinho contaba en ese equipo con uno de los futbolistas más extraordinarios de cuantos han poblado el fútbol europeo las últimas temporadas, Deco, que ahora no pasa por sus mejores momentos pero que entonces era un gigante. El resto era sobretodo un conjunto variopinto de jugadores de clase media-alta (Ricardo Carvalho, Maniche, Costinha, Alenichev, Paulo Ferreira, Vítor Baia, Carlos Alberto...) rendidos a las directivas tácticas del míster. Ese equipo extraordinario lo ganó todo en dos años: dos Ligas, una Copa y una Supercopa portuguesas, una Copa de la UEFA y el éxito mayúsculo, una Champions (2003-2004), un bagaje excepcional que le abrió las puertas del club sensación del verano siguiente, el Chelsea del millonario ruso Abramovich, un equipo sin techo presupuestario que aspiraba a arrasar con todo.
El resto es reciente y bien conocido. Mourinho conformó a golpe de talonario un equipo a semejanza del Porto pero, gracias a don dinero, con mucho más nivel en todos sus componentes (Drogba, Carvalho, Lampard, Joe Cole, Terry, Robben...). El paso de Mourinho por el Chelsea, no obstante, no ha sido tan completo. Tras dos años brillantes en los que el Chelsea gobernó con mano de hierro la competición inglesa y asombró Europa con un juuego casi inexpugnable (y repito, casi) empezaron a llegar las sombras. La Champions se resistía año tras otro, y en consecuencia la relación entre Mourinho y Abramovich se iba deteriorando al tiempo que la maquinaria del Chelsea se mostraba menos engrasada. Finalmente todo ha terminado con un inicio de temporada con demasiados baches y la discusión final (que al parecer ha sido algo antolóigico) entre los dos titanes, y Mourinho se ha ido. El balance, no obstante, impacta: dos Ligas, dos Copas, una FA Cup y un Charity Shield de Inglaterra, eso sí, con la espina de no haber conseguido ningún trofeo europeo.


Qué será ahora de Mourinho? a saber, pero opciones no le faltaran, su valor como técnico es incuestionable y novias habrá muchas. El portugués ha expresado varias veces la intención de dirigir en algún momento la selección de su país, pero por otro lado sin duda tendrá las puertas abiertas a muchísimos equipos de primera línea. Sea como sea queda Mourinho para rato. Lo que queda por saber es si lo que vendrá ahora será mejor o peor que lo que lleva a la espalda.
Y del Chelsea, qué será? por ahora el sustituto es Avram Grant, entrenador de gran recorrido en el fútbol israelí y amigo personal de Abramovich; veremos qué tal lo hace, aunque se me antoja difícil lograr un equipo tan eficiente como el que construyó Mourinho. De entrada los blues pierden enteros en las encuestas, a los resultados les tocará cambiar esto.
Sí, no he hablado del carácter de Mourinho, es cierto. Pero es que eso lo conocemos todos, y es bastante más interesante darse cuenta de la impresionante trayectoria de este personaje. De su carácter ya hablaremos ya...

Paulino Alcántara, el Romperredes

Inauguro una secció per biografiar somerament personatges que ocupen un lloc privilegiat al meu imaginari heroic. Començaré per un dels mites, ara abstant oblidat, de la història del Barça. L'heroi d'una època màgica, quan el futbol tenia pocs anys de vida i el Barça recorria els seus primers anys triomfals:

Paulino ALCÁNTARA Riestrá, el Romperredes
(Iloilo, Filipines), 7-X-1896 – Barcelona, 13-II-1964)

Fou un davanter amb una extraordinària capacitat golejadora, caracteritzat per un físic desairós i un mocador blanc que sempre li penjava dels pantalons. Destacava sobretot per un xut potentíssim que li va merèixer el popular sobrenom de Romperredes. De gran popularitat i ressò mediàtic, fou una de les primeres estrelles del Barça. Juntament amb altres companys il·lustres com Samitier, Zamora o Sagi-Barba va assentar les bases de l’edat daurada dels anys vint, la primera gran època de la història del Barça. Amb 357 gols en 357 partits és encara avui el màxim golejador de la història del club. L’apel·latiu Romperredes va néixer en un amistós entre França i Espanya, disputat el 30 d’abril de 1922 a l’estadi de Bouscat (Bordeus), en el qual un dels seus xuts va travessar la xarxa de la porteria rival amb gran potència, marcant un gol memorable. Segons explica Ricardo Zamora a les seves memòries, el porter francès ni tan sols va veure passar la pilota.

Paulino Alcántara nasqué el 1896 a la llavors colònia de Filipines, fill d’un militar espanyol que hi estava destinat i una mare filipina. Es formà a Barcelona, on de ben jove demostrà la seva passió pel futbol a les files del FC Galeno. La seva qualitat no passà desapercebuda i Joan Gamper el fitxà pel Barça, equip amb el qual debutà el 25 de febrer de 1912 en un partit del Campionat de Catalunya contra el Català SC. L’equip guanyà per 9-0 i Paulino Alcántara marcà els tres primers gols del partit. Amb 15 anys, 4 mesos i 18 dies és encara el jugador més jove de la història del Barça en debutar i marcar. A més, fou el primer jugador asiàtic que jugà en un club europeu.

El 1916 els pares de Paulino Alcántara van tornar a Filipines i van endur-se el seu fill amb ells. Allà, el Romperredes prosseguí els estudis de medicina que havia iniciat a Barcelona mentre jugava a les files del Bohemians de Manila. Durant la seva breu estada a Filipines participà sota la bandera d’aquell país als Jocs de l’Extrem Orient de 1917 a Tokio, tant a la categoria de futbol, on participà decisivament en una golejada de 15-2 contra el Japó, com a la de tennis taula. Mentrestant, el Barça trobava a faltar el talent de l’hispano-filipí i el club demanà en va als seus pares que el deixessin tornar. El propi jugador va pressionar-los per tornar a Barcelona i sembla ser que, contraient la malària el 1917, es negà a sotmetre’s al tractament mèdic mentre no el deixessin marxar. Finalment el jugador tornà a Barcelona aquell mateix any i es reincorporà a les files del Barça.

Un cop reincorporat a l’equip el nou entrenador i excompany d’Alcàntara, Jack Greenwell, el féu jugà de defensa, fet que motivà grans protestes de l’afició fins que fou retornat a la davantera. Al llarg dels anys vint, i juntament amb il·lustres companys com Samitier, Zamora, Piera i Sagi-Barba, Paulino Alcántara protagonitzà l’edat d’or del club, dominant amb fermesa el panorama futbolístic català i espanyol. L’aportació del Romperredes fou fonamental, anotant un total de 357 gols en 357 partits com a blaugrana entre 1912 i 1927, establint el rècord golejador encara vigent de la història del club. La seva fantàstica trajectòria el portà a escriure unes memòries de la seva carrera el 1924 (el primer jugador blaugrana en fer-ho). L'anecdotari del jugador també destaca que fou el primer blaugrana en marcar un gol a l'estadi de Les Corts, per bé que l'honor del primer gol del Barça en aquell escenari ja desaparegut fou un jugador rival, que es marcà en la pròpia meta.

En l’àmbit internacional fou seleccionat per integrar l’equip espanyol als Jocs Olímpics de 1920, però declinà la invitació per poder fer els exàmens finals de medicina. Debutà amb la selecció espanyola el 7 d’octubre de 1921, marcant els dos gols de l’equip en la seva victòria sobre Bèlgica. En total, va jugar per Espanya en 5 ocasions entre 1921 i 1923 (marcant 6 gols). A més de la filipina i l’espanyola, Paulino Alcántara també defensà els colors de la selecció catalana, amb la que va disputar 6 partits entre 1915 i 1924, marcant 4 gols.

L’any 1927, un any abans de la primera edició de la Lliga Espanyola, Paulino Alcántara penjà les botes amb 31 anys per exercir la medicina. El 5 de juliol d’aquell mateix any fou homenatjat en un partit entre el Barça i la selecció espanyola. Posteriorment fou directiu del Barça entre 1931 i 1934, i l’any 1951 fou nomenat seleccionador d’Espanya juntament amb Félix Quesada i Luís Iceta, durant només tres partits. Definitivament retirat del món del futbol, exercí de metge fins el 1964, quan morí a l’edat de 68 anys.

Trajectòria
FC Barcelona (1912-1916) Bohemians de Manila (1916-1917) FC Barcelona (1917-1927)

Palmarès amb el Barça
5 Copes d’Espanya (1913, 1920, 1922, 1925 i 1926) 10 Campionats de Catalunya (1913, 1916, 1919, 1920, 1921, 1922, 1924, 1925, 1926, 1927)